Problemes de comportament

El retard psicomotor no és una malaltia o trastorn en si mateix, sinó la manifestació clínica de patologies del sistema nerviós central degudes a trastorns genètics i factors ambientals, amb especial incidència en el desenvolupament psicomotor del xiquet. El terme DPM s’emprà per a definir el progrés del xiquet en diferents àrees (llenguatge, motor, manipulatiu, social…) durant els primers 24-36 mesos; hem de definir, per tant, el RPM com l’adquisició lenta o anormal de les primeres fites del desenvolupament.

Per a la tipificació del retard psicomotor, prèviament hem de conèixer el desenvolupament psicomotor normal. En general: tot xiquet que a l’any i mig d’edat no diu cap paraula i/o no camina ha de ser remés al neuropediatre per a descartar que existisca algun problema seriós (el que no succeeix en la majoria de casos, per la qual cosa no s’ha d’alarmar a la família).

La detecció d’un problema de desenvolupament ha de ser precoç i correspon en primera instància als pares, també al personal de guarderies i col·legis i als pediatres d’Atenció Primària. S’ha de determinar si es tracta d’un xiquet de risc biològic, i si existeix un trastorn del desenvolupament o un problema neurològic.

Es plantegen tres opcions:

  • Normalitat o probable retard maduratiu; possibilitat d’hipoestimulació.
  • Retard psicomotor patològic, que pot ser global o d’àrees concretes: motor, cognitiu, social o aïllat del llenguatge.
  • Dubtós. En alguns casos l’evolució en successives consultes permet aclarir la qüestió.

El diagnòstic s’orienta, i amb freqüència s’estableix de manera exclusiva, mitjançant la història clínica i exploració. Es valoren els antecedents familiars, obstètrics i perinatals, el desenvolupament psicomotor, l’examen físic, i el contacte social i comportament del xiquet. L’anàlisi d’aquestes dades orienta la realització dels exàmens complementaris, en els casos en els quals aquests són necessaris. S’ha d’assenyalar que la major part de les dades obtingudes de l’anamnesi i l’exploració i de la major part dels exàmens complementaris estan subjectes a la seua adequada interpretació, i per tant depenen en última instància de la perícia del clínic responsable. Amb freqüència sol l’evolució permet precisar el diagnòstic.